Cada curs, cada cau, repetim rituals, activitats, moments… Allò que anomenem “una tradició” dins de l’agrupament, activitats que mai ens plantegem canviar-les perquè les hem fet sempre, les sentim nostres, tenim ganes de fer-les de nou i a tothom ens agraden.
En trobem de molts tipus, com el pas de branca, on tot l’agrupament marxa un cap de setmana sencer, bromes a fer durant les nits, cantar a la vora del foc abans d’anar a dormir, cantar abans de menjar, saludar-nos d’alguna forma especial, tenir una data marcada any rere any per fer alguna cosa, certes activitats “mítiques” durant els campaments… Aquestes coses que ens fan sentir del nostre agrupament i que necessitem fer sempre. Però, per què les fem? Ens hem plantejat mai revisar-les, canviar-les o fins i tot deixar-les de fer per algun motiu més enllà de la motivació?
Quant tenim les dinàmiques tan interioritzades, ens costa qüestionar-les o canviar-les, però segur que som capaces de mirar-les i dotar-les de més sentit pedagògic. De vegades sentim que les activitats són com són i, per exemple, la nit de la por considerem que l’hem de fer perquè és divertida, als infants i joves els hi agrada i l’esperen, però hem pensat quin sentit té fer-la? Com se senten els infants i joves que no els hi agrada o que els genera, fins i tot, pànic fer-la? Té sentit fer activitats únicament per gaudir algunes? Hem pensat en les conseqüències? Les dinàmiques que se’n deriven d’aquestes són agradables?
No estem dient de vetar aquestes activitats, simplement donar-li una nova visió, que siugi més inclusiva cada vegada, on totes ens hi sentim còmodes i a totes ens agradi seguir-ho fent.
La dinàmica plantejada ens aporta una visió més profunda de les activitats, més generalitzada i on totes podem dir la nostra per poder arribar a revisar les tradicions que fem.