Quina pau vol l’escoltisme?

Diversitat cultural, pau i escoltisme: de paraules incòmodes al compromís de viure en justícia global

Quina diversitat? Quina cultura? Quin diàleg? Quin desenvolupament? Com a bones Escoltes, amb esperit crític i qüestionador, deveu estar posant en dubte tots aquests conceptes. Si, a més, sou antropòlogues, encara us ho mirareu amb més desconfiança (per cert, sabeu que existeix el “Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament? És el 21 de maig!).

No deixem aquest dubte i aquesta desconfiança de banda! Aprofitem-los per l’agrupament, pel treball amb els follets o pioners o al mateix consell. Conceptes com pau, desenvolupament, estabilitat o cultura són paraules gastades i sobre-utilitzades. Administració, governs i ONGs de tota mena, color i condició les utilitzen dia sí dia també. Ara bé, d’on surten aquestes paraules? Quines implicacions tenen? Segurament, partint d’aquestes qüestions, ja tindríem una activitat interessant per fer amb aquell grup de pioneres que canta cançons d’en Bob Marley sota les estrelles una nit de campaments.

Deia Paulo Freire que “posar nom a les coses” ho feien contínuament i activament els moviments d’educació popular de l’Amèrica llatina com una forma de compromís amb les lluites contra la dependència i el colonialisme. Ens atrevim a reanomenar, si cal, allò que vivim?

A més, si ens ens fixem en què volen dir conceptes com guerra, pau o desenvolupament, acabarem en un lloc molt més interessant: les imatges, els fets i les experiències amb noms i cognoms. A la finestra del cau sobre xarxes de suport, la Laura Curull ens recordava que a Espanya tenim una llei d’estrangeria racista que expulsa i exclou persones que han migrat cap a Espanya. Sí, aquestes persones acostumen a ser del sud global.

En el moment en què s’escriuen aquestes línies, també hi ha en marxa campanyes com la de Casa Nostra Casa Vostra “Papers per a tothom” o la campanya “Regularización Ya” a l’estat espanyol, que demanen (o exigeixen) una regularització massiva per a les persones migrades sense papers. Aquesta demanda resulta encara més necessària en l’actual context de la crisi vinculada a la pandèmia mundial de la COVID-19. Què ens diuen, aquestes experiències?

Per tot això, preguntem-nos tot fent l’exercici al revés: quina pau volen països que fomenten un racisme estructural a través de les seves institucions? Quin desenvolupament busquen aquelles bancs mundials que propicien i s’enriqueixen amb el comerç d’armes? Segurament amb preguntes així ens adonarem que l’exercici d'”anomenar el món” és un exercici conflictiu entre parts desiguals. De nou, ens trobem aquella frase repetida en moviments socials: Viure vol dir prendre partit.

Més enllà i més ençà dels embolics conceptuals i etimològics, però, què fem al cau amb el món que ens envolta? La filòsofa Marina Garcés ens recorda que l’educació no només apunta als futurs que podem imaginar, sinó que es desenvolupa en els presents que estem fent i desfent a cada moment.

Per acabar aquesta reflexió, aquest “fer i desfer” l’hem d’entomar com a Escoltes a cada poble i cada barri on fem cau: un “fer i desfer” articulat sempre des de la participació infantil i juvenil, un “fer i desfer” que sigui inclusiu, que faci cohesió social, lligams i enfortiment comunitari des del diàleg i la cooperació. I que aquest “fer i desfer” també vagi desfent aquelles estructures socials i polítiques que impossibiliten viure vides dignes.

Ens atrevim a fer i desfer a l’agrupament?

*imatge de Global Justice Now