Moltes vegades ens oblidem d’una fantàstica eina de treball: El cinema.
Llums tancats i silenci a la sala. Comença la peli i tota la unitat està concentrada durant més d’una hora. Sembla increïble la quantitat de conceptes i idees que es poden transmetre a través del llenguatge cinematogràfic. Són molts els elements que aconsegueixen atrapar els infants i joves i els propis caps: història, guió, personatges, música,… Tots els departaments involucrats en la creació d’una pel·lícula (Direcció, Fotografia, Art, Guió, So, Muntatge,…) tenen cura que el missatge de la història arribi a tots els espectadors.
És obvi que dins d’aquest món podem trobar pelis de l’estil de Sharknado, però no tenen cap interès educatiu, o això esperem. Deixant de banda les pel·lícules “d’encefalograma pla”, n’hi ha un gran nombre que poden transmetre els valors que dia a dia compartim amb les unitats al cau a través de dinàmiques i activitats. Això sí, no n’hi ha prou amb mirar la pel·lícula, després cal generar debat amb els infants o joves, que parlin des de la seva percepció, ajudant-se els uns als altres a copsar tots els temes que tracta la pel·lícula, afavorint que empatitzin amb el que explica el film.
Dins d’aquest ventall de possibilitats ens podem trobar amb cintes d’animació com l’última de l’estudi Pixar, Inside Out (de Pete Docter i Ronnie del Carmen), que a través d’una noia d’onze anys i les seves emocions ens conviden a fer un viatge per la muntanya russa emocional que és l’adolescència. D’aquesta pel·lícula, per exemple, cada una de les etapes educatives del cau pot treure diferents conclusions respecte l’educació emocional, amb diferents profunditats. O La Canción del Mar (de Tomm Moore), que ens presenta un món actual amb restes de mitologia Irlandesa; allà, la part d’educació emocional, no es centra tant en les emocions adolescents sinó que també ens parla del procés de dol i del suport familiar. Un últim exemple d’animació, és un curtmetratge anomenat La Luna, d’Enrico Casarosa, on se’ns mostra una petita història per treballar la identitat, ben recoberta de tocs de fantasia.
D’altra banda, també trobem pelis centrades en el treball de gènere. D’una banda Pride (de Matthew Warchus), ambientada durant els anys de mandat de Margaret Thatcher al Regne Unit. La pel·lícula sensibilitza al voltant de la lluita de dos col·lectius oprimits: un grup LGTBI i uns miners en vaga. La peli ens parla de com de necessària és la solidaritat en qualsevol lluita social, ja sigui per l’alliberament LGTBI o per millorar els drets laborals dels miners. Riures i llagrimeta garantides! I ja l’últim exemple, Difret (de Zeresenay Mehari). De totes les comentades és la més dura però, a la vegada, és amb la que es pot treballar el missatge des d’un punt de vista més adult. Amb Difret podem fer un apropament al feminisme a partir de la realitat d’Etiòpia. Avís, no és apta per a totes les edats!
Com ja us podeu imaginar, el recurs que us presentem és una petita guia per debatre al voltant de la ciència i les noves tecnologies a partir d’un cinefòrum de la peli de Gattaca.