La realitat supera la ficció. Sovint hem sentit a dir aquesta frase, però pocs cops ha cobrat tant sentit com en l’actualitat. Ens trobem en un context global d’emergència sanitària. Un virus que està impactant en el conjunt de la societat, trencant amb la lògica fronterera dels estats-nació.
Telenotícies. Xarxes socials. Compareixences de polítics. Rodes de premsa de militars. Vídeos de balcons. Aplaudiments. Últimes hores. Entrevistes. Cues als supermercats. Crisi. Economia. No parem de rebre informació sobre totes i cada una de les novetats que giren al voltant d’aquesta crisi sanitària. Amb tot, però, sovint aquesta quantitat d’inputs i de pretensió d’informació, du amb ella certa opacitat. I és que l’impacte d’aquesta crisi no és igual per a tothom, i això passa massa desapercebut. Un sistema productiu com el nostre basat en les desigualtats socials, i que necessita aquestes per a mantenir-se, fa impossible pretendre abordar aquesta crisi de manera homogeneïtzada. I és que moltes vegades obviem, o ja ens va bé obviar, altres realitats diferents de les nostres, però que cal visibilitzar.
I per això és important posar-ho sobre la taula i parlar-ne. Darrere de totes i cadascuna de les paraules i elements relacionats amb el moment actual, si amaga una realitat oculta. Què passa amb aquelles persones migrades que no entren dins del sistema, conseqüència d’una llei d’estrangeria racista, i una definició sovint tan estreta sobre què és ser ciutadà. Què passa amb totes aquelles persones amb dificultats econòmiques, que no poden fer front al preu abusiu dels lloguers. Què passa amb aquelles que no tenen una llar on resguardar-se, i viuen als carrers de les nostres ciutats, perquè hem decidit fer negoci d’un dret bàsic. Què passa amb aquelles amb diversitat funcional a qui no es té en compte a l’hora de prendre mesures, a qui s’escridassa des dels balcons i aquí tanquem en residències que clarament no responen a les seves necessitats. Què passa amb aquelles dones i infants que es veuen obligats a conviure en aquest confinament amb els seus maltractadors. Què passa amb aquelles persones grans, que han de viure-ho amb solitud, perquè som incapaces de valorar aquelles etapes vitals que no entren dins del mercat.
A propòsit d’això, és important plantejar-se quin és el paper dels agrupaments davant d’aquesta situació. És evident, que un moviment transformador i compromès amb l’entorn com és el nostre no pot quedar-se aturat en un context com aquest. I ho estem veient. Són molts els AEs que han adaptat la seva activitat i faciliten recursos per a fer més amena la situació per a infants i joves. No només això, sinó que són moltes les caps que estan involucrant-se de manera individual en les diferents xarxes de suport creades arreu del territori.
És el moment, però, de plantejar-nos quin paper volem tenir com a agrupaments i com a Associació. De repensar-nos i prioritzar. De ser capaces de respondre a la situació i teixir complicitat amb aquells col·lectius organitzats. Sumar esforços, per capgirar la situació i ajudar, de manera transformadora i no assistencialista.